28 feb 2014

Fa 100 anys que va arribar el Trenet de la Marina a Altea / Miguel del Rey



Aquest any es compleix el centenari d'una efemèride de canvi radical en les comunicacions i l'estructura urbana dels nostres pobles costaners de la Marina, la inauguració de la línia fèrria Alacant - Altea en 1914 i posteriorment el tram Altea - Dénia l'any següent.
La construcció de l'Estació del ferrocarril a 1914 va donar un toc de modernitat a la zona , l'arribada de les noves comunicacions , la creació de nous espais públics i urbans cap a on dirigir-se els nous eixamples en un moment d'expansió econòmica, espais que van albergar els primers hotels i fondes i conservar aquest caràcter que va tenir fins ben entrat el segle XX.
Tot això fa que sigua imprescindible per a una societat que se respecta a si mateixa al recordar la seua història i mantenir el seu record, per això com a responsable del Catàleg de Béns Culturals d'Altea estic orgullós, al costat dels meus companys, d'haver incidit en preservar aquest bé com BRL, garantint la seua integritat física i el seu valor a la memòria alteana.


 la estació en 1931
El Trenet a Altea, la seua història. -
L'Estació del Trenet de la Marina , de l'originària Companyia ESA, hui de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana , forma part integrant de la història i del paisatge alteà des de fa un segle . La seva construcció canvi l'estructura física i social del poble en les seues primeres dècades , entrant en una lànguida decadència fins avui dia, que els intents de revitalització encara no han donat els seus fruits com es mereix.
Es va construir en part en les terres de la finca de l' Hort de la Campaneta , aleshores del seu promotor i propietari D. Bartolomé Such, de la família anomenada dels "Tolos". La finca ocupava una extensió més gran que l'actual, ja que a més de l'activitat agrària existia una explotació dedicada a la cria ia la tracta de cavalls. Sobre aquestes terres es va aixecar l'esplanada d'instal·lacions ferroviàries alteanes limitades per un sòlid i ben construït mur de maçoneria encara existent i en bon estat que limita les terrasses superiors on s'assentaven cases d'esbarjo i habitatge de la partida de la Foieta .
Del llarg procés de construcció de la línia fèrria , només destacar l'última etapa , el 1901, quan el primer promotor de la línia, Joan Baptista Lafora, ven a l'enginyer de mines José Carbonell els drets del ferrocarril . Després de moltes vicissituds el 27 de setembre de 1910 es va subhasta i adjudica la concessió del la Vila Joiosa - Dénia a Boffinet Solms i Cia, que més tard es queda en subhasta el Sr Willy J. Solms.
Les obres de l'estació, com les de tota la línia van començar a l'octubre de 1911 i la construcció va quedar en mans d'empreses franceses: Perchot i Marx, de París , que va començar el tram Alacant- la Vila Joiosa, acabat per la " Société International des Travaux Públics ", que va ser qui realitza els treballs.
El 28 d'octubre de 1914 va ser la inauguració dels trams Alacant- la Vila Joiosa i la Vila Joiosa - Altea . El dia 11 de Juliol de 1915 va inaugurar el tram Altea - Dénia.
La construcció de l'Estació del ferrocarril a 1914 va donar un toc de modernitat a la zona , la qual va albergar els primers hotels i fondes i conservar aquest caràcter que va tenir fins ben entrat el segle XX. A la bibliografia alteana trobem una saborosa referència: "Va arribar el tren un bon dia d'octubre de 1914 ... ", així comença la veu " Trenet de la Marina" del nostre estimat Ramon Llorens en el seu "Diccionario de Altea y sus cosas" (pag. 121).  En la seva crònica particularitzada de l'època ens dóna notícia de les compensacions de la Companyia Ferroviària ESA, promotora del tren, al poble d'Altea , així sabem que va pagar 3500 pts . amb què es va construir el desaparegut " llavador " i 15.000 pessetes més amb les que es va construir una casa escola .

La estació en 1920, foto casa Soler.

Les obres de túnels i obra pública en general les va realitzar l'enginyer alteà Antonio Muñoz Ramon i van constar de:
- Un edifici central per a viatgers i direcció d'estació, amb les instal·lacions pròpies de serveis higiènics i sales d'espera. Una marquesina protegia l'espera a l'exterior a l'andana .
- El sistema d'andanes i viari del ferrocarril, acompanyat tinglats de mercaderies amb arquitectures de ferro, amb cobertes lleugeres i tancaments de fusta, hui desapareguts i substituïts per vulgars barracons. Podem veure l'antic cobert de mercaderies en la imatge d'època que presentem.
- Un hangar per vagons i maquinària
- Tallers de reparació del material ferroviari amb intercanviador viari .
D'aquestes arquitectures existeixen els tallers i l'intercanviador, l'hangar, l'estructura de Andenes, més el Cos de Viatgers i Direcció d'Estació, aquest últim molt danyat per les poc afortunades intervencions d'adequació que sobre ell s'han realitzat


                                      Final de les obres del viaducte sobre el Algar

Sobre les arquitectures dels edificis. -
Les arquitectures de l'estació, així com les de la resta dels edificis de la línia fèrria de la Marina, pertanyen a les propostes de l'època: arquitectures de catàleg realitzades per enginyers coneixedors de l'ofici de construir que simultaniejaven les estructures tradicionals de murs de càrrega amb forjats i cobertes en estructures de fusta, incorporant el ferro en els llocs més emblemàtics d'aquests edificis, alhora que en els elements de tecnologia punta en l'època, com els viaductes construïts amb bigues de gran llum realitzades amb ferro reblat, o bé en cintres i pilars de determinats edificis industrials com va ser el cas de coberts i tallers.
Un dels grans èxits d'aquests edificis de catàleg va ser el que s'adeqüessin als materials del lloc , d'aquesta manera l'estació ens presenta uns murs i cossos basamentales de gran qualitat per el cadirat utilitzada, amb pedra de pedreres alteanes , on podem destacar l'escalinata d'accés i el basament de l'edifici fins agafar la cota de la terrassa de servei del ferrocarril.
El repertori formal pertany al món estètic de les obres públiques resoltes amb la qualitat del bon ofici. Seccions de fusta, forjats, murs , armadures, tots aquests elements estructurals es resolen amb qualitat i bon fer .
Si bé insistim en la qualitat constructiva, no trobem un treball de meravella en aquests edificis, tampoc es pretenia. Però en qualsevol cas la seua dignitat està per sobre de qualsevol dubte i consideració.



Este año se cumple el centenario de una efeméride que cambio radicalmente las comunicaciones y la estructura urbana de nuestros pueblos costeros de la Marina, la inauguración de la línea férrea Alicante – Altea en 1914 y posteriormente el tramo Altea - Denia al año siguiente.
La construcción de la Estación del ferrocarril en 1914 dio un toque de modernidad a la zona, la llegada de las nuevas comunicaciones, la creación de nuevos espacios públicos y urbanos hacia donde dirigirse los nuevos ensanches en un momento de expansión económica, espacios que albergaron los primeros hoteles y fondas y conservó ese carácter que tuvo hasta bien entrado el Siglo XX.
Todo ello hace que sea imprescindible para una sociedad que se respeta a si misma el recordar su historia y mantener su recuerdo; por ello como responsable del Catálogo de Bienes Culturales de Altea estoy orgulloso, junto a mis compañeros, de haber incidido en preservar este bien como BRL, garantizando su integridad física y su valor en la memoria alteana.



 El Trenet en Altea, su historia.-
La Estación del Trenet de la Marina, de la originaria Compañía ESA, hoy de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana, forma parte integrante de la historia y del paisaje alteano desde hace un siglo. Su construcción cambio la estructura física y social del pueblo en sus primeras décadas, entrando en una lánguida decadencia hasta hoy día, que los intentos de revitalización aún no han dado sus frutos como se merece.
Se construyó en parte en las tierras de la finca del Hort de la Campaneta, por aquel entonces de su promotor y propietario D. Bartolomé Such, de la familia apodada de los “Tolos”. La finca ocupaba una extensión mayor que la actual, puesto que además de la actividad agraria existía una explotación dedicada a la cría y a la trata de caballos. Sobre esas tierras se levantó la explanada de instalaciones ferroviarias alteanas limitadas por un sólido y bien construido muro de mampostería aún existente y en buen estado que limita las terrazas superiores donde se asentaban casas de recreo y vivienda de la partida de la Foieta.
Del largo proceso de construcción de la línea férrea, solo destacar la última etapa, en 1901, cuando el primer promotor de la línea, Juan Bautista Lafora, vende al ingeniero de minas José Carbonell los derechos del ferrocarril. Tras muchas vicisitudes el 27 de Septiembre de 1910 se subasta y adjudica la concesión del Villajoyosa-Denia a Boffinet Solms y Cía, que más tarde se queda en subasta el Sr. Willy J. Solms.
Las obras de la estación, como las de toda la línea empezaron en Octubre de 1911 y la construcción quedó en manos de empresas francesas: Perchot y Marx, de París, que empezó el tramo Alicante-Villajoyosa, acabado por la "Société International des Travaux Publics", que fue quien realiza los trabajos.
El 28 de Octubre de 1914 fue la inauguración de los tramos Alicante- Villajoyosa y Villajoyosa-Altea. El día 11 de Julio de 1915 se inauguró el tramo Altea-Denia.
La construcción de la Estación del ferrocarril en 1914 dio un toque de modernidad a la zona, la cual albergó los primeros hoteles y fondas y conservó ese carácter que tuvo hasta bien entrado el Siglo XX. En la bibliografía alteana encontramos una sabrosa referencia: “Llegó el tren un buen día de octubre de 1914...”, así comienza la voz “Trenet de la Marina” de nuestro querido Ramón Llorens en su “Diccionario de Altea y sus Cosas” (pag. 121). En su crónica particularizada de la época nos da noticia de las compensaciones de la Compañía Ferroviaria ESA, promotora del tren, al pueblo de Altea, así sabemos que pagó 3500 pts. con las que se construyó el desaparecido “llavador” y 15.000 pesetas más con las que se construyó una casa escuela.

Pont del Mascarat

Las obras de túneles y obra pública en general las realizó el ingeniero alteano Antonio Muñoz Ramón y constaron de:
- Un edificio central para viajeros y jefatura de estación, con las instalaciones propias de servicios higiénicos y salas de espera. Una marquesina protegía la espera al exterior en el andén.
- El sistema de andenes y viario del ferrocarril, acompañado de tinglados de mercancías con arquitecturas de acero, con cubiertas ligeras y cerramientos de madera, hoy desaparecidos y sustituidos por vulgares barracones. Podemos ver el antiguo tinglado en la imagen de época que presentamos.
- Un hangar para vagones y maquinaria
- Talleres de reparación del material ferroviario con intercambiador viario.
De estas arquitecturas existen los talleres y el intercambiador, el hangar, la estructura de Andenes, más el Cuerpo de Viajeros y Jefatura de Estación, este último muy lastimado por las poco afortunadas intervenciones de adecuación que sobre él se han realizado.


Les arquitectures de l’estació d’Altea. Planol inclós en la fitxa corresponent del Catáleg de Bens Culturals d’Altea. Dibuix de M. del Rey

Sobre las arquitecturas de los edificios.-
Las arquitecturas de la estación, así como las del resto de los edificios de la línea férrea de la Marina, pertenecen a las propuestas de la época: arquitecturas de catálogo realizadas por ingenieros conocedores del oficio de construir que simultaneaban las estructuras tradicionales de muros de carga con forjados y cubiertas en estructuras de madera, incorporando el hierro en los lugares más emblemáticos de estos edificios, a la vez que en los elementos de tecnología punta en la época, como los viaductos construidos con vigas de gran luz realizadas con hierro roblonado, o bien en cerchas y pilares de determinados edificios industriales como fue el caso de tinglados y talleres.
Uno de los grandes logros de estos edificios de catálogo fue el que se adecuaran a los materiales del lugar; de esta manera la estación nos presenta unos muros y cuerpos basamentales de gran calidad por la sillería utilizada, con piedra de canteras alteanas, donde podemos destacar la escalinata de acceso y el basamento del edificio hasta coger la cota de la terraza de servicio del ferrocarril.
El repertorio formal pertenece al mundo estético de las obras públicas resueltas con la calidad del buen oficio. Secciones de madera, forjados, muros, cerchas, todos estos elementos estructurales se resuelven con calidad y buen hacer.
Si bien insistimos en la calidad constructiva, no encontramos un trabajo de primor en estos edificios; tampoco se pretendía. Pero en cualquier caso su dignidad esta por encima de cualquier duda y consideración.

Una de las viejas máquinas del trenet, en una imagen cedida por el blog “Lamarinadahir"
Bibliografia: 
- M DEL REY, J. MARTÍNEZ i P. SOLER. Catálogo de Bienes Culturales de Altea, 2013. 
FERRER I HERMENEGILDO, V. El trenet de la Marina. Dénia: Ajuntament, 1993. - LLORENS BARBER, R. Diccionario de Altea y sus cosas. Altea: Revista Altea, 1983, p. 72, 121.
- LLORENS, R., L. FUSTER y P. J. OROZCO Altea 1896-1955, álbum familiar de la memoria de Altea. Altea: La Tertulia, 1986. - TRENET DE LA MARINA [En línea] <http://www.trenetdelamarina. com>. [Consulta: 12 de abril de 2012].

Cami de la Cova de la Serp en Bèrnia



La Costera de la Cova de la Serp és un camí de ferradura que vertebrava les comunicacions d'Altea la Vella amb Benissa per la part oriental de la Serra Bèrnia, fins ben entrat el segle XX, sent part de la memòria històrica dels usos i costums d'Altea. A més del seu valor històric i etnològic també té gran valor paisatgístic i ecològic.
El camí s'iniciava en un paratge, hui urbanitzat, conegut antigament com Els Gotissos i també com el Pla de Patricia. Continuava i contínua ascendint zigzaguejant pel paratge agrest de les Musernes , sent conegut també com el Passet, deixant a la seva esquerra les Penyes Roges. En la seua ascensió arriba al Pineda de Calces, on es troba la Font de Rostoll i la Caseta de Borja. El camí continua ja al terme municipal de Benissa. Tipològicament, presenta molts trams, i de llarga longitud, amb estructura de pedra en sec, construint una plataforma sobre un pla inclinat, amb paviment de pedraplè i acabat de lloses o esglaons en diversos punts del recorregut. En alguns llocs s'ha fet servir marges de pedra en sec per fer de plataforma del camí. Les seues característiques són molt similars als del Camí de les Revoltes. A la part baixa de la Costera es troba a la seua dreta la Cova de la Serp. Alli trobem la Font de Rostoll, rajant aigua tot l'any.

La Costera de la Cova de la Serp es un camino de herradura que vertebraba las comunicaciones de Altea la Vella con Benissa por la parte oriental de la Serra Bèrnia, hasta bien entrado el siglo XX, siendo parte de la memoria histórica de los usos y costumbres de Altea. Además de su valor histórico y etnológico también tiene gran valor paisajístico y ecológico.
El camino se iniciaba en un paraje, hoy urbanizado, conocido antiguamente como Els Gotissos y también como el Pla de Patricia. Continuaba y continua ascendiendo zigzagueante por el paraje agreste de Les Musernes, siendo conocido también como el Passet, dejando a su izquierda les Penyes Roges. En su ascensión alcanza el Pinar de Calces, donde se encuentra la Font de Rostoll y la Caseta de Borja. El camino continua ya en el Término Municipal de Benissa. Tipológicamente, presenta muchos tramos, y de larga longitud, con estructura de piedra en seco, construyendo una plataforma sobre un plano inclinado, con solado de piedraplén y acabado de losas o peldaños en diversos puntos del recorrido. En alguno lugares se ha hecho servir márgenes de piedra en seco para hacer de plataforma del camino. Sus características son muy similares a los del Camí de les Revoltes. En la parte baja de la Costera se encuentra a su derecha la Cova de la Serp. Allí encontramos la Font de Rostoll, manando agua todo el año.
Información extraída del Catálogo de Bienes Culturales de Altea 2013- M del Rey, P. Soler y J. Martínez.

21 feb 2014

Roy Campbell i Altea/ per Miguel del Rey


Roy Campbell (* 2 octubre 1901, Durban, Sud-àfrica - † 22 de abril de 1957, Setúbal, Portugal ) va ser un poeta , escriptor satíric, traductor i hispanista sud-africà. Considerat per T.S. Eliot, Dylan Thomas i Edith Sitwell, com un dels millors poetes del període d'entreguerres. Alguns creuen que la seua forta personalitat , amb una disposició contrària als crítics de la seua època - majoritàriament esquerrans -poden haver minvat immerescudament la valoració del seu llegat poètic i literari. Hui dia la seua vida i obres són poc conegudes .
Va eixir de Sud-àfrica cap a Oxford el 1918, encara que mai va entrar a la universitat, però allí va conèixer a escriptors com Eliot, Dylan Thomas, els Sitwells, Wyndham Lewis, etc. Vinculat en la seua joventut al Cercle de Bloomsbury i molt pròxim a Virginia Woolf, va publicar la seua primera col·lecció de poemes, The Flaming Terrapin en 1924 quan tenia només vint- anys d'edat. En 1921 va contreure matrimoni amb Mary Margaret Garman, amb qui va tenir dues filles, Tess i Anna Campbell. Va ser aficionat a l'alcohol, a més de la cultura i llengua espanyoles, traduint a Federico García Lorca, San Juan de la Cruz , etc..
Al principi de la dècada dels 30, Campbell va trencar de forma brutal amb el grup Bloomsbury, després de publicar la seua sàtira The Georgiad, qualificant d'intel·lectuals sense intel·lecte. Va abandonar Anglaterra i va acabar a la Provença i després a Espanya, establint-se en Altea amb la seua dona i les seves filles, on el 1935 va abraçar el catolicisme. Va viure -segons la tradició oral de persones que els van atendre- a la casa Calces de la Foia de Icard, de fet hi havia a la cambra de la casa fins als anys 1980 restes de grisalles amb temes místics, hui desapareguts. La seua filla Anna descriu així la seua estada: "vivim durant un temps en una petita granja a la serra d'Altea on la classe treballadora eren en general bons catòlics , i hi havia tal frescor en la seua vida, tan de coratge , en el sentit del respecte que ens va conquistar sense adonar-nos ". Joseph Pearce, l'autor del llibre: Roy Campbell. España salvó mi alma (2012), explica el seu pas al catolicisme com a producte del buit que li va causar la modernitat, sent la seua desil·lusió un eco -segons l'autor - de la qual va expressar T.S. Eliot de forma tan evocadora en la seua obra The Waste Land (La terra erma). La rectitud i santedat de vida dels pagesos de la Provença i d'Espanya, on el catolicisme s'integrava com a part de la vida quotidiana , li van impactar profundament. Va tenir influència en altres escriptors conversos de la poètica anglesa, com per exemple en Tolkien , qui admirava enormement a Campbell, arribant a l'extrem d' dedicar-li un personatge de la seua obra , Aragorn, en "El Senyor dels Anells" .
La particular vivència del conflicte espanyol , el fet que al capellà que el va bategar el afusellessin a Gandia, i sobretot el succés ocorregut amb els Carmelites de Toledo el 1936 , que li van confiar els manuscrits originals de les obres deSan Juan de la Cruz, gràcies a la qual cosa es van salvar del foc, no així els frares que van ser assassinats , va acabar per decantarle cap al bàndol nacional, cosa que no diu que es pogués al·legar sentiments profascistas només per la seva oposició al terror comunista a Espanya. Va aconseguir sortir del país en plena contesa amb els seus en un vaixell anglès i de nou al Regne Unit, va censurar l'actitud del seu govern , favorable a un Front Popular al que havia vist en acció. Immortalitzar amb un poema, «The Carmelites of Toledo» , la tragèdia de la qual havia estat testimoni presencial. Més tard va denunciar la immoralitat a l'Alemanya nazi i va lluitar contra Hitler amb l'exèrcit anglès.
Finalitzada la guerra , i després d'alguns anys , es va establir a Portugal, a principi de la dècada dels 50 , traduint de l'espanyol , francès i portuguès amb brillantor.

 
Roy Campbell (*2 de octubre de 1901, Durban, Sudáfrica – †22 de abril de 1957, Setúbal, Portugal) fue un poeta, escritor satírico, traductor e hispanista sudafricano. Considerado por T.S. Eliot, Dylan Thomas y Edith Sitwell, como uno de los mejores poetas del período de entreguerras. Algunos creen que su fuerte personalidad, junto a su disposición contraria a los críticos de su época -mayoritariamente izquierdistas- pueden haber mermado inmerecidamente la valoración de su legado poético y literario. Hoy en día su vida y obras son poco conocidas.

Salió de Sudáfrica hacia Oxford en 1918, aunque nunca entró en la universidad, sin embargo allí conoció a escritores como Eliot, Dylan Thomas, los Sitwells, Wyndham Lewis, vinculado en su juventud al Círculo de Bloomsbury y muy próximo a Virginia Woolf. Publicó su primera colección de poemas, The Flaming Terrapin en 1924 cuando tenía solo veintidós años de edad. En 1921 contrajo matrimonio con Mary Margaret Garman, con quien tuvo dos hijas, Tess y Anna Campbell. Fue aficionado al alcohol, además de a la cultura y lengua españolas, traduciendo a Federico García Lorca, San Juan de la Cruz, etcétera.

Al principio de la década de los 30, Campbell rompió de forma brutal con el grupo Bloomsbury, tras publicar su sátira The Georgiad, calificándolos de intelectuales sin intelecto. Abandonó Inglaterra y marcho a la Provenza y luego a España, estableciéndose en Altea con su mujer y sus hijas, donde en 1935 abrazó el catolicismo. Vivió -según la tradición oral de personas que les atendieron- en la casa Calces de la Foia de Icard –de hecho habían en la cambra restos de grisallas con temas místicos, hoy desaparecidos-. Su hija Anna describe así su estancia: “vivimos durante un tiempo en una pequeña granja en la sierra de Altea donde la clase trabajadora eran en general buenos católicos , y había tal aromo y frescura en su vida, en su coraje, en su sentido del respeto que nos conquistó sin darnos cuenta”.  Joseph Pearce, el autor del libro: Roy Campbell. España salvó mi alma (2012), explica su paso al catolicismo como producto del vacío que le causo la modernidad, siendo su desilusión un eco –según el autor- de la que expresó T.S. Eliot de forma tan evocadora en su obra The Waste Land (La tierra baldía). La rectitud y santidad de vida de los campesinos de la Provenza y de España, donde el catolicismo se integraba como parte de la vida cotidiana, le impactaron profundamente. Tuvo influencia en otros escritores conversos de la poética inglesa, como por ejemplo en Tolkien, quien admiraba enormemente a Campbell, llegando al extremo de dedicarle un personaje de su obra, Aragorn, en “El Señor de los Anillos”.

Su particular vivencia del conflicto español, el hecho de que al cura que le bautizo lo fusilaran(?), y sobre todo el suceso ocurrido con los Carmelitas de Toledo en 1936, quienes le confiaron los manuscritos originales de las obras de San Juan de la Cruz, gracias a lo cual se salvaron del fuego, no así los frailes que fueron asesinados, acabó por decantarle hacia el bando nacional, lo cual no dice que se pudiera alegar sentimientos profascistas tan solo por su oposición al terror comunista en España. Logró salir del país en plena contienda con los suyos en un barco inglés y de nuevo en el Reino Unido, censuró la actitud de su gobierno, favorable a un Frente Popular al que había visto en acción. Inmortalizó con un poema, «The Carmelites of Toledo», la tragedia de la que había sido testigo presencial. Más tarde denunció la inmoralidad a la Alemania nazi y lucho contra Hitler con el ejército inglés.

Finalizada la guerra, y tras algunos años, se estableció en Portugal, a principio de la década de los 50, traduciendo del español, francés y portugués con brillantez.

Extraído del artículo “Salvó los manuscritos de San Juan de la Cruz” El Mundo 12-02-1012 –, con el apoyo de Wilkiypendia y de las informaciones prestadas por el amigo Juan Rodríguez, más la tradición oral alteana, junto a mi experiencia personal.