Villa García - Altea

La seua qualitat arquitectònica i el valor del paisatge circumdant, aconsellen incloure en el llistat de BRL com a representació de l'arquitectura suburbana i d'esplai de l'últim terç del segle XIX , arquitectura pròpia de certa l'alta burgesia assentada a Altea com a lloc d'esbarjo. 

L'edifici de Villa García és un palauet academicista hui remodelat , però que conserva el caràcter d'element exempt i la seua estructura de façanes i coberta . Un edifici construït a finals del segle XIX i del qual ens dóna referència R. Llorens ( 1983 , p . 261 ) quan indica: " ---- ser construïda pel cantant d'òpera Ernesto Sagi - Barba i la seua dona Luisa Vela, per la qual cosa duia el rètol" vila Sagi-Vela ". Ser adquirida en els anys 1930 per don José García , i d'aquí , per la seua llarga permanència , prenc el nom , avui difícil d'oblidar , mentre que el primer ha passat al bagul dels records . El matrimoni Sagi - Vela particupaba en la vida alteana , i en les festes del Crist o del Consol acudien a l'església a cantar les seus motets i sols, fins que la murmuració els va obligar a anar d'Altea..."

La seua arquitectura de palauet de dues crugies i compost amb cinc obertures en façana amb dos nivells, cobert a quatre aigües i amb un frontó eclèctic al centre de la cornisa. En l'actualitat els espais interiors han perdut cert interès per la subdivisió realitzada , encara que això no ha estat obstacle per a la pèrdua d'interès de la peça a nivell volumètric , de façanes i paisatgístic . L'interior inclou , deslocalitzats , alguns elements de gran valor provinents de l'arquitectura original : fusteria en portes i finestres , vidrieres historicistes i sobre tot això, els balustres i el pom de l'antiga escala, avui reubicada . Aquests elements , alhora que els panells ceràmics de les terrasses, s'atribueixen en el seu disseny inicial a l'arquitecte A. Gaudi, amic d'Ernesto Sagi, el primer propietari de la casa , i qui la va construir , catalans i amics entre si.

S'insereix en un enclavament paisatgístic de gran interès, ja que s'eleva sobre una plataforma que domina les afloraments volcànics que trobem abundantment en aquestes costes, conservant fins i tot el seu antic tancament i restes dels quals va ser el jardí i parc domèstic original. L'arbrat adult que inclou de Pinus halepensis contribueixen a la qualitat del paisatge, només trencat per l'existència del inqualificable port esportiu que s'estén davant les terrasses

Su calidad arquitectónica y el valor del paisaje circundante incluyen a este edifcio en el listado de BRL alteanos como representación de la arquitectura suburbana y de recreo del último tercio del siglo XIX, arquitectura propia de una cierta la alta burguesia o de aquella bohemia de finales del Ochocientos e inicios del s XX, asentada en Altea como lugar de recreo. 

El edificio de Villa García es un palacete academicista hoy remodelado, pero que conserva el carácter de elemento exento y su estructura de fachadas y cubierta. Un edificio construido a finales del siglo XIX y del cual nos da referencia R. Llorens (1983, p. 261) cuando indica:” ----fue construida por el cantante de ópera Ernesto Sagi-Barba y su esposa Luisa Vela, por lo que lucio el rótulo “villa Sagi-Vela” .Fue adquirida en los años 1930 por don José García , y de ahí, por su larga permanencia, tomo el nombre, hoy difícil de olvidar, mientras que el primero ha pasado al baúl de los recuerdos. El matrimonio Sagi-Vela particupaba en la vida alteana, y en las fiestas del Cristo o del Consuelo acudían a la iglesia a cantar  sus motetes y solos, hasta que la murmuración les obligó a irse de Altea…. “

Su arquitectura de palacete de dos crujías y compuesto con cinco vanos en fachada con dos niveles, cubierto a cuatro aguas y con un frontón ecléctico en el centro de la cornisa. En la actualidad los espacios interiores han perdido cierto interés por la subdivisión realizada, aunque ello no ha sido óbice para la pérdida de interés de la pieza a nivel volumétrico, de fachadas y paisajístico. El interior incluye, deslocalizados, algunos elementos de gran valor provenientes de la arquitectura original: carpintería en puertas y ventanas, cristaleras historicistas y sobre todo ello, los balaustres y el pomo de la antigua escalera, hoy reubicada. Estos elementos, a la vez que los paneles cerámicos de las terrazas, se atribuyen en su diseño inicial al arquitecto A. Gaudi, amigo de Ernesto Sagi, el primer propietario de la casa, y quien la construyó, catalanes y amigos entre sí.

Se inserta en un enclave paisajístico de gran interés, ya que se eleva sobre una plataforma que domina las afloraciones volcánicas que encontramos abundantemente en estas costas, conservando incluso su antiguo cierre y restos de los que fue el jardín y parque doméstico original. El arbolado adulto que incluye de pinus halepensis contribuyen a la calidad del paisaje, solo roto por la existencia del incalificable puerto deportivo que se extiende frente a las terrazas.

El Molí del Bellaguarda

El que coneixem com "l Aljub" és part del casal d'un antic molí hidràulic vinculat a l'alqueria medieval de Bellaguarda i situat a una cota relativament alta de l'antic tossal sobre la qual més tard es va aixecar Altea, en particular el raval de Les Costeres, construït a finals del segle XVII i durant el segle XVIII. La seua proximitat al nucli de Bellaguarda ens permet suposar que el molí va ser coetani en el temps amb aquestes fortificacions, en particular en època cristiana, donada la naturalesa de les fàbriques . L'existència de les marques de pedra picada en els seus carreus ens permeten suposar que ens situem entorn a la fi del Tres-cents i el Cinc-cents. L'absència d'excavacions arqueològiques ens priven de conèixer més dades sobre aquest importantíssim edifici de l'edat mitjana alteà.

Les successives manifestacions culturals de les societats que s'han assentat en el que ara coneixem com Altea han deixat múltiples empremtes en el territori , una d'elles és aquest molí hidràulic actiu en època incerta -entre els segles XIV al XVI-. Molí proveït per una antiga sèquia , la denominada com Séquia Blanca, des d'un ramal procedent de l'actual Pla del Castell , sèquia que servia a les demandes hidràuliques més antigues del territori alteà, i que corria per l'anomenat Caixer Alt. A principis del segle XV el lloc de Bellaguarda apareix gairebé en total ruïna i amb ella el seu molí. En 1652 el senyor d'Altea no té en consideració proveir l'antic molí quan pren la iniciativa d'actualitzar el sistema de regs existent aprofitant parts del traçat de l'antiga sèquia , d'aquesta manera s'abandona aquesta estructura hidràulica sense sèquia que li done aigua.

Es conserva en gran mesura part del "Casal" (edifici propi del molí) i la eixida de l'aigua des del "Cup", existint en la part superior de l'edifici un espai que ha de contenir enterrats restes del propi "Cup" i alhora ha correspondre en part a la bassa d'aprovisionament d'aigua, més unes voltes suposadament existents a la casa n º 2 del carrer Sant Blai. En les quals sembla es perllonga part del que va ser l'estructura hidràulica de l'antic molí. Voltes que en cas d'existir haurien de ser objecte d'estudi en posteriors campanyes arqueològiques.

Lo que conocemos como "l ́Aljub" es parte del casal de un antiguo molino hidráulico vinculado a la alquería medieval de Bellaguarda y situado a una cota relativamente alta de la antigua colina sobre la que más tarde se levantó Altea, en particular el arrabal de Les Costeres, construido a finales del siglo XVII y durante el S. XVIII. Su proximidad al núcleo de Bellaguarda nos permite suponer que el molino fue coetáneo en el tiempo con esas fortificaciones, en particular en época cristiana, dada la naturaleza de las fábricas. La existencia de las marcas de cantería en sus sillares nos permiten suponer que nos situamos entorno a finales del Trescientos y el Quinientos. La ausencia de excavaciones arqueológicas nos privan de conocer más datos sobre este importantísimo edificio del medievo alteano.

Las sucesivas manifestaciones culturales de las sociedades que se han asentado en lo que ahora conocemos como Altea han dejado múltiples huellas en el territorio, una de ellas es este molino hidráulico activo en época incierta -entre los siglos XIV al XVI-. Molino abastecido por una antigua acequia, la denominada como Séquia Blanca, desde un ramal procedente del actual Pla del Castell; acequia que servía a las demandas hidráulicas más antiguas del territorio alteano, y que corría por el denominado Caixer Alt. A principios del siglo XV el lugar de Bellaguarda aparece casi en total ruina y con ella su molino. En 1652 el señor de Altea no tiene en consideración abastecer el antiguo molino cuando toma la iniciativa de actualizar el sistema de riegos existente aprovechando partes del trazado de la antigua acequia, de este modo se abandona esta estructura hidráulica sin acequia que lo abastezca..
Se conserva en gran medida parte del "Casal" (edificio propio del molino) y la salida del agua desde el "Cup", existiendo en la parte superior del edificio un espacio que debe contener enterrados restos del propio "Cup" y a la vez debe corresponder en parte a la balsa de almacenamiento de agua, más unas bóvedas supuestamente existentes en la casa no 2 de la Calle Sant Blai. En las cuales parece se prolonga parte de lo que fue la estructura hidráulica del antiguo molino. Bóvedas que en caso de existir debieran ser objeto de estudio en posteriores campañas.