15 dic. 2013

Villa García - Altea



La seua qualitat arquitectònica i el valor del paisatge circumdant, aconsellen incloure en el llistat de BRL com a representació de l'arquitectura suburbana i d'esplai de l'últim terç del segle XIX , arquitectura pròpia de certa l'alta burgesia assentada a Altea com a lloc d'esbarjo. 
L'edifici de Villa García és un palauet academicista hui remodelat , però que conserva el caràcter d'element exempt i la seua estructura de façanes i coberta . Un edifici construït a finals del segle XIX i del qual ens dóna referència R. Llorens ( 1983 , p . 261 ) quan indica: " ---- ser construïda pel cantant d'òpera Ernesto Sagi - Barba i la seua dona Luisa Vela, per la qual cosa duia el rètol" vila Sagi-Vela ". Ser adquirida en els anys 1930 per don José García , i d'aquí , per la seua llarga permanència , prenc el nom , avui difícil d'oblidar , mentre que el primer ha passat al bagul dels records . El matrimoni Sagi - Vela particupaba en la vida alteana , i en les festes del Crist o del Consol acudien a l'església a cantar les seus motets i sols, fins que la murmuració els va obligar a anar d'Altea..."
La seua arquitectura de palauet de dues crugies i compost amb cinc obertures en façana amb dos nivells, cobert a quatre aigües i amb un frontó eclèctic al centre de la cornisa. En l'actualitat els espais interiors han perdut cert interès per la subdivisió realitzada , encara que això no ha estat obstacle per a la pèrdua d'interès de la peça a nivell volumètric , de façanes i paisatgístic . L'interior inclou , deslocalitzats , alguns elements de gran valor provinents de l'arquitectura original : fusteria en portes i finestres , vidrieres historicistes i sobre tot això, els balustres i el pom de l'antiga escala, avui reubicada . Aquests elements , alhora que els panells ceràmics de les terrasses, s'atribueixen en el seu disseny inicial a l'arquitecte A. Gaudi, amic d'Ernesto Sagi, el primer propietari de la casa , i qui la va construir , catalans i amics entre si.
S'insereix en un enclavament paisatgístic de gran interès, ja que s'eleva sobre una plataforma que domina les afloraments volcànics que trobem abundantment en aquestes costes, conservant fins i tot el seu antic tancament i restes dels quals va ser el jardí i parc domèstic original. L'arbrat adult que inclou de Pinus halepensis contribueixen a la qualitat del paisatge, només trencat per l'existència del inqualificable port esportiu que s'estén davant les terrasses




Su calidad arquitectónica y el valor del paisaje circundante incluyen a este edifcio en el listado de BRL alteanos como representación de la arquitectura suburbana y de recreo del último tercio del siglo XIX, arquitectura propia de una cierta la alta burguesia o de aquella bohemia de finales del Ochocientos e inicios del s XX, asentada en Altea como lugar de recreo. 
El edificio de Villa García es un palacete academicista hoy remodelado, pero que conserva el carácter de elemento exento y su estructura de fachadas y cubierta. Un edificio construido a finales del siglo XIX y del cual nos da referencia R. Llorens (1983, p. 261) cuando indica:” ----fue construida por el cantante de ópera Ernesto Sagi-Barba y su esposa Luisa Vela, por lo que lucio el rótulo “villa Sagi-Vela” .Fue adquirida en los años 1930 por don José García , y de ahí, por su larga permanencia, tomo el nombre, hoy difícil de olvidar, mientras que el primero ha pasado al baúl de los recuerdos. El matrimonio Sagi-Vela particupaba en la vida alteana, y en las fiestas del Cristo o del Consuelo acudían a la iglesia a cantar  sus motetes y solos, hasta que la murmuración les obligó a irse de Altea…. “
Su arquitectura de palacete de dos crujías y compuesto con cinco vanos en fachada con dos niveles, cubierto a cuatro aguas y con un frontón ecléctico en el centro de la cornisa. En la actualidad los espacios interiores han perdido cierto interés por la subdivisión realizada, aunque ello no ha sido óbice para la pérdida de interés de la pieza a nivel volumétrico, de fachadas y paisajístico. El interior incluye, deslocalizados, algunos elementos de gran valor provenientes de la arquitectura original: carpintería en puertas y ventanas, cristaleras historicistas y sobre todo ello, los balaustres y el pomo de la antigua escalera, hoy reubicada. Estos elementos, a la vez que los paneles cerámicos de las terrazas, se atribuyen en su diseño inicial al arquitecto A. Gaudi, amigo de Ernesto Sagi, el primer propietario de la casa, y quien la construyó, catalanes y amigos entre sí.
Se inserta en un enclave paisajístico de gran interés, ya que se eleva sobre una plataforma que domina las afloraciones volcánicas que encontramos abundantemente en estas costas, conservando incluso su antiguo cierre y restos de los que fue el jardín y parque doméstico original. El arbolado adulto que incluye de pinus halepensis contribuyen a la calidad del paisaje, solo roto por la existencia del incalificable puerto deportivo que se extiende frente a las terrazas.

10 dic. 2013

El Molí del Bellaguarda




El que coneixem com "l Aljub" és part del casal d'un antic molí hidràulic vinculat a l'alqueria medieval de Bellaguarda i situat a una cota relativament alta de l'antic tossal sobre la qual més tard es va aixecar Altea, en particular el raval de Les Costeres, construït a finals del segle XVII i durant el segle XVIII. La seua proximitat al nucli de Bellaguarda ens permet suposar que el molí va ser coetani en el temps amb aquestes fortificacions, en particular en època cristiana, donada la naturalesa de les fàbriques . L'existència de les marques de pedra picada en els seus carreus ens permeten suposar que ens situem entorn a la fi del Tres-cents i el Cinc-cents. L'absència d'excavacions arqueològiques ens priven de conèixer més dades sobre aquest importantíssim edifici de l'edat mitjana alteà.

Les successives manifestacions culturals de les societats que s'han assentat en el que ara coneixem com Altea han deixat múltiples empremtes en el territori , una d'elles és aquest molí hidràulic actiu en època incerta -entre els segles XIV al XVI-. Molí proveït per una antiga sèquia , la denominada com Séquia Blanca, des d'un ramal procedent de l'actual Pla del Castell , sèquia que servia a les demandes hidràuliques més antigues del territori alteà, i que corria per l'anomenat Caixer Alt. A principis del segle XV el lloc de Bellaguarda apareix gairebé en total ruïna i amb ella el seu molí. En 1652 el senyor d'Altea no té en consideració proveir l'antic molí quan pren la iniciativa d'actualitzar el sistema de regs existent aprofitant parts del traçat de l'antiga sèquia , d'aquesta manera s'abandona aquesta estructura hidràulica sense sèquia que li done aigua.

Es conserva en gran mesura part del "Casal" (edifici propi del molí) i la eixida de l'aigua des del "Cup", existint en la part superior de l'edifici un espai que ha de contenir enterrats restes del propi "Cup" i alhora ha correspondre en part a la bassa d'aprovisionament d'aigua, més unes voltes suposadament existents a la casa n º 2 del carrer Sant Blai. En les quals sembla es perllonga part del que va ser l'estructura hidràulica de l'antic molí. Voltes que en cas d'existir haurien de ser objecte d'estudi en posteriors campanyes arqueològiques.


Lo que conocemos como "l ́Aljub" es parte del casal de un antiguo molino hidráulico vinculado a la alquería medieval de Bellaguarda y situado a una cota relativamente alta de la antigua colina sobre la que más tarde se levantó Altea, en particular el arrabal de Les Costeres, construido a finales del siglo XVII y durante el S. XVIII. Su proximidad al núcleo de Bellaguarda nos permite suponer que el molino fue coetáneo en el tiempo con esas fortificaciones, en particular en época cristiana, dada la naturaleza de las fábricas. La existencia de las marcas de cantería en sus sillares nos permiten suponer que nos situamos entorno a finales del Trescientos y el Quinientos. La ausencia de excavaciones arqueológicas nos privan de conocer más datos sobre este importantísimo edificio del medievo alteano.
Las sucesivas manifestaciones culturales de las sociedades que se han asentado en lo que ahora conocemos como Altea han dejado múltiples huellas en el territorio, una de ellas es este molino hidráulico activo en época incierta -entre los siglos XIV al XVI-. Molino abastecido por una antigua acequia, la denominada como Séquia Blanca, desde un ramal procedente del actual Pla del Castell; acequia que servía a las demandas hidráulicas más antiguas del territorio alteano, y que corría por el denominado Caixer Alt. A principios del siglo XV el lugar de Bellaguarda aparece casi en total ruina y con ella su molino. En 1652 el señor de Altea no tiene en consideración abastecer el antiguo molino cuando toma la iniciativa de actualizar el sistema de riegos existente aprovechando partes del trazado de la antigua acequia, de este modo se abandona esta estructura hidráulica sin acequia que lo abastezca..
Se conserva en gran medida parte del "Casal" (edificio propio del molino) y la salida del agua desde el "Cup", existiendo en la parte superior del edificio un espacio que debe contener enterrados restos del propio "Cup" y a la vez debe corresponder en parte a la balsa de almacenamiento de agua, más unas bóvedas supuestamente existentes en la casa no 2 de la Calle Sant Blai. En las cuales parece se prolonga parte de lo que fue la estructura hidráulica del antiguo molino. Bóvedas que en caso de existir debieran ser objeto de estudio en posteriores campañas.

26 oct. 2013

Costera de la Cova de la Serp



En el vessant sud de Bèrnia trobem l'antiga Costera de la Cova de la Serp, un camí tradicional que en els seus començaments està envaït per les poc cuidadoses urbanitzacions allí existents que l'han envaït i en part esborrat. Sobre elles es manté el camí a una cota de 300 m. ascendint per Les Musernes, amb paisatge forestal i d'agricultura de secà abandonada. A partir dels 400 m. el paisatge és forestal amb pineda i matoll mediterrani que quan supera les cotes de les Penyes Roges travessa l'antiga Pineda de Calces, un dens pinar mediterrani
La Cova de la Serp es troba a una cota de 434 m. i en el seu entorn hi trobem la Font de Rostoll
El camí arriba fins a l'extrem oriental de la carena de la serra Bèrnia, ja en el terme municipal de Benissa, fins a una cota de 770 m.
Informació extreta del Catàleg de Béns Culturals d'Altea, autors: M del Rey, J. Martínez i P. Soler.

En la ladera sur de Bèrnia encontramos la antigua Costera de la Cova de la Sep, un camino tradicional que en sus comienzos está invadido por las poco cuidadosas urbanizaciones allí existentes que lo han invadido y en parte borrado. Sobre ellas se mantiene el camino a una cota de 300 m. ascendiendo por Les Musernes, con paisaje forestal y de agricultura de secano abandonada. A partir de los 400 m. el paisaje es forestal con pinar y matorral mediterráneo que cuando supera las cotas de les Penyes Rojes atraviesa el antiguo Pinar de Calces, un denso pinar mediterráneo
La Cova de la Serp se encuentra a una cota de 434 m. y en su entorno encontramos la Font de Rostoll
El camino llega hasta el extremo oriental de la cresta de la Serra Bèrnia, ya en el Término Municipal de Benissa, hasta una cota de 770 m. Previamente atraviesa el Pinar de Calces, pinar mediterráneo denso.
Información del Catálogo de Bienes Culturales de Altea, autores: M del Rey, J. Martínez i P. Soler.

15 oct. 2013

El Reg Major o de Baix- Altea


Imatge d'Altea i del Reg Nou en unfragment del planol del finals del S XVIII. 
Arxiu del Conde de Orgaz.


El Reg Major o de Baix naix en l'actualitat en la confluència dels rius Algar i Guadalest. És el primer reg del que podríem anomenar la Altea moderna i el seu traçat, des de l'assut de captació, discorre vorejant els tossals del Mandem fins els Quintanes on comença a regar les primeres hortes, continua per Garganes, passa pel costat del poble als peus de Bellaguarda - franquejant Altea per la part baixa prop del mar, d'aquí la denominació de Reg de Baix-per finalitzar prop de l'Albir en terme de l'Alfàs.
Al llarg de la primera part del traçat se situen tres molins històrics: el Vell o dels Moros, el Benimussa i l'Horta. A la part final a prop del barranc dels Arcs rep les aigües del Reg Nou.
L'extensió, aproximadament, de la cadena principal és de 8 quilòmetres als quals cal afegir 16kms. de filloles o ramals. Rega les partides del Mandem, Benimussa, Quintanes, Garganes, Escorxador, Carbonera i Cap Blanc.



El Riego Mayor o de Abajo del río Algar nace en la actualidad en la confluencia de los ríos Algar y Guadalest. Es el primer riego de lo que podríamos llamar la Altea moderna y su trazado, desde el azud de captación, discurre bordeando las colinas del Mandem hasta les Quintanes donde empieza a regar las primeras huertas, continua por Garganes, pasa junto al pueblo a los pies de Bellaguarda – franqueando Altea por la parte baja cerca del mar, de ahí la denominación de Reg de Baix- para finalizar cerca del Albir en término de l’Alfàs.
A lo largo de la primera parte del trazado se sitúan tres molinos históricos: el Vell o dels Moros, el Benimussa y l’Horta. En la parte final cerca del Barranco de los Arcos recibe las aguas del Riego Nuevo.
La extensión, aproximada, del canal principal es de 8 kilómetros a los que hay que añadir 16kms. de hijuelas o ramales. Riega las partidas del Mandem, Benimussa, Quintanes, Garganes, Matadero, Carbonera y Cap Blanc.

13 oct. 2013

Un "protoriurau " a la partida del Riquet a Altea, per Miguel del Rey (Val-Cast)


Una de les més velles construccions del que van ser aquests assecadors de pansa que trobem a La Marina, pot ser aquest edifici situat a la partida de Riquet d'Altea. Consta d'un cos original de tres obertures frontals amb sengles vans laterals, tots ells d'un primitivisme extrem, construïts sobre fàbriques indisciplinades aparellades amb pedra de despedrar el propi entorn i morters d'argila amb una mica de calç; amb obertures construïdes amb carregadors de rolls dobles sense desbastar i brancals poc definides. Obrint façana al sud i front a un antic "sequer" d'ajustades dimensions.

Es tracta d'una construcció d'un porxo poc codificat lingüísticament en la seua arquitectura, però que al seu dia va incloure tots els elements propi del que entenem tipològica i morfològicament com riurau: estructura porticada d'una o diverses crugies, obrint obertures de dimensions adequades, construïts de manera diversa, llindats o en arcs, davant dels quals una esplanada servia d'assecador, de sequer on estendre els canyissos al sol

L'edifici es va transformar amb el temps albergant un ús de corral i plantant un bancalet d'ametllers en allò que va ser sequer. Al cos original es va afegir a inicis del segle XX, o finals del XIX, un cos a la part occidental, lleugerament més alt, encegant un dels vans frontals i els laterals, a la manera de caseta de pastor





Un “protoriurau” en la partida de la Moreria en Altea
Una de las más viejas construcciones de lo que fueron estos secaderos de uva pasa que encontramos en La Marina, puede ser este edificio situado en la partida de Riquet de Altea. Consta de un cuerpo original de tres vanos frontales con sendos laterales, todos ellos de un primitivismo extremo, construidos sobre fábricas indisciplinadas aparejadas con piedra de despiedrar el propio entorno y morteros de arcilla con algo de cal; con sus vanos construidos por cargaderos de rollizos dobles sin desbastar y jambas poco definidas. Construido abriendo fachada al sur y tras un antiguo "sequer" de ajustadas dimensiones. 



Se trata de a una construcción de un porche poco codificado lingüísticamente en su arquitectura, pero que en su día incluyó todos los elementos propio de lo que entendemos tipológica y morfológicamente como riurau: estructura porticada de una u varias crujías, abriendo vanos de dimensiones adecuadas, construidos de manera diversa, adintelados o en arcos, frente a los cuales una explanada servia de secadero, de "sequer" donde extender los cañizos al sol 


El edificio se transformó con el tiempo, albergando un uso de corral y plantándose un bsncalillo de almendros en lo que originariamente fue "sequer". Al cuerpo original se añadió a inicios del siglo XX, o finales del XIX, un cuerpo en la parte occidental, ligeramente más alto, cegando uno de los vanos frontales y los laterales, a la manera de caseta de pastor.